Berlin, du bist so wunderbar

Hace justo un año estábamos cubiertos de nieve. Una ola de frío llegaba a Berlín y nos hacía volver a un invierno que pensábamos que ya habíamos dejado atrás. Temperaturas de -20ºC y un color blanco que se extendía por toda la ciudad. Este año, sin embargo, estamos a +17ºC y con una racha de casi una semana de solazo (aunque justo hace dos días que ha cambiado el tiempo y no vemos el sol). Sin duda, un invierno atípico en el que prácticamente no ha hecho frío ni ha dado tiempo a los alemanes a ponerse en su modo alemán frío y arisco que tanto les gusta adoptar en invierno..

Con el sol llegan, esperemos que dentro de poco, las barbacoas al aire libre. Los helados ya hace una semana que se ven por las calles y empiezan a sentirse las fiestas open air. Yo, sin duda, espero con ansia las buenas temperaturas para ir a hacer un poco de nudismo en algún parque, con la esperanza de recuperar, algún día, ese moreno de piel que imaginariamente conseguía cuando pasaba los veranos en Barcelona. En 30 minutos en tren podemos llegar a cualquiera de los lagos de las afueras de la ciudad y emular de alguna forma el no tener el mar cerca. Estos lagos quizás con bastante más vida (por lo menos microscópica) agarrándose de los pelos de mi cuerpo. Supongo que es el problema de bañarse desnudo a la mínima que uno puede.

Das ist Berlin – Berliner Morgenpost

El periódico berlinés Berliner Morgenpost presentó el anuncio “Das ist Berlin” (Esto es Berlin) basado en mostrar algunos elementos de este Berlín idealizado y, en gran parte, real que todos descubrimos al llegar. Con frases como “Wenn jeder anzieht, was er will“ (Cuando cada uno viste lo que quiere), “Wenn eine Familie nicht aussehen muss wie eine Familie“ (Cuando una familia no tiene porqué parecer una familia) o “Wenn plötzlich Kunst entsteht“ (Cuando el arte aparece de pronto) nos enseñan un Berlín de libertad, diversidad, diversión…

Berlín es muchas cosas. Unos odian la ciudad y van soltando frases como “Berlin ya ha pasado de moda” y otros la adoran diciendo que “Berlín es el sitio donde estar en estos momentos“. Sea como sea, la ciudad se retroalimenta de una imagen joven, divertida, de libertad, donde los sueños de todos [los artistas] se pueden conseguir fácilmente. Seguramente, si preguntáis a alguien que lleve un tiempo viviendo aquí, os dirá que las cosas no están tan fáciles, pero no seré yo quien por enésima vez diga los inconvenientes, que aunque pocos, algunos hay, de vivir en Berlin.

Como he dicho, este año no nos ha dado tiempo a enfriarnos y ya nos estamos veraneando encima. A algunos ya nos viene a la cabeza esa canción que, quizás más mentalmente que en los medios de comunicación, tanto oímos cuando viene el calor… “Berlin, du bist so wunderbar“. Pronto tocará coger una cerveza, la barbacoa portátil y salir a la calle.

Berlin, du bist so wunderbar – Berliner Pilsner

A la empresa cervecera Berliner Pilsner sólo le hizo falta una frase en modo de canción  para, en pocos segundos, lanzar su mensaje. “Berlin, du bist so wunderbar” (Berlin, eres tan maravillosa) y mostrar instantes de la “vida berlinesa” veraniega.

Más o menos por esta época del año es cuando yo mismo me pongo pesado y voy preguntando si alguien se acuerda cuál es la primera fiesta al aire libre que llega con el buen tiempo. Cada año la misma pregunta, que termina teniendo la misma respuesta: el 1 de Mayo. Sí, el Día del Trabajador que, en Berlín, se traduce en una gran manifestación de ultra derecha junto a una de ultra izquierda en una parte de la ciudad que, si no vas con armadura o tienes ganas de pelea, es mejor no visitar. Los que tenemos el coche en Berlín ya nos vamos sabiendo de memoria el recorrido para no tentar a la suerte de que nuestro coche arda en llamas. Como peregrinos, los neonazis y los antifas más radicales de gran parte de Alemania se reúnen en la capital donde, para la misma ocasión, se tienen que desplazar centenares de unidades de policía de otras ciudades.

Pero esa no es la fiesta que tanto esperamos. El mismo día 1 de mayo se celebra en el barrio de Kreuzberg la feria callejera Myfest, un festival lleno de música, puestos de comida, espectáculos y gente por todos lados. Durante todo el día, las calles de la parte más céntrica del barrio de Kreuzberg están cortadas, y las mareas de gente son tan increíbles, que en el cruce de las calles principales un hombre con una escalera deja subir a quien quiera para hacer una foto. A cambio, claro, del módico precio de 1€.

Foscor total. Comença la música amb una obertura de poc més de tres minuts. Al finalitzar l’obertura s’obren les cortines que amaguen la pantalla i comença la pel·lícula. Així és com Lars von Trier va plantejar la projecció de la pel·lícula Dancer in the dark i així suposo que es va projectar a gairebé qualsevol cinema europeu durant la seva estrena.

Avui en dia gairebé tots els cinemes que tornen a fer un pase de la pel·lícula protagonitzada per Björk comencen directament a l’americana: una obertura musical acompanyada per les imatges de diferents pintures. Aquesta va ser la decisió a posteriori de Lars von Trier al descobrir que la majoria de cinemes d’Amèrica no tenen cortines i per tant la màgia de situar a l’espectador en un ambient determinat abans de començar la pel·lícula desapareixía.

Dancer in the dark - Björk

Jo sóc un dels espectadors que ha descobert Lars von Trier fa pocs anys i de fet vaig fer-ho aprofitant que al cinema Babylon Berlin en van fer un monogràfic aprofitant que també tindrien la pre-estrena (amb el director present) de la pel·lícula Melancolia.

Poques pel·lícules m’han deixat amb les sensacions i sentiments que Dancer in the dark em va provocar. A l’acabar-se la pel·lícula a la sala hi havia un silenci fulminant només trencat pels plors silenciats d’una de les espectadores. Per mi les bones pel·lícules sempre han estat les que no et deixen indiferent i, si no l’heu vist encara, us asseguro que no us en deixarà.

The Golden Age – Woodkid

El primer cop que vaig sentir a parlar de Woodkid va ser en un karaoke. No és que algú estigués destrossant un dels seus temes a plena veu, sinó que mentre nosaltres estàvem immersos en una nit post-concert de Daughter en un dels karaokes més queer de Berlín, un noi baixet amb barba, mig amagant-se sota la seva gorra de visera, va cridar l’atenció d’algun dels meus amics.

Resulta que Woodkid havia acabat el seu concert i també estava fent un post-concert al mateix karaoke que nosaltres. Això si, ell tenia tota una sala privada reservada per la seva intimitat però l’estona que va deixar-se veure per la zona comuna va ser prou llarga com perquè els fans es fessin les pertinents fotografies (i tot això mentre la Silvia Santos ens deleitava cantant “La gasolina”).

La veritat és que al final amb tot el rebombori em va picar la curiositat i l’endemà vaig aprofitar per investigar una mica més sobre qui és Woodkid.

Woodkid_Concert

Darrera el nom artístic de Woodkid (utilitzat només quan fa música) hi ha Yoann Lemoine, un videògraf, il·lustrador, músic, fotògraf… una mica de tot com ell mateix diu a la seva pàgina web “I’m a very curious person, constantly looking for avenues of expression that combine those different mediums” (Sóc una persona molt curiosa, constantment busco vies d’expressió que combinin tots aquests diferents medis).

Ha dirigit videoclips per a Lana del ReyDrakeKaty Perry i els seus propis videoclips pels que ha rebut un gran nombre de nominacions i premis dels UK Music Video Awards o els MTV Video Music Awards.

The Golden Age” és el seu primer àlbum d’estudi publicat el març de 2013 i perquè en gaudiu us deixo els videos de dos dels singles que va treure abans de l’àlbum (“Run Boy Run” i “Iron”) i d’una versió en quintet de corda del single “I Love You”.

Si us agrada i/o voleu sentir més coses de Woodkid aprofiteu per escoltar l’àlbum sencer a Spotify: The Golden Age

S’han fet pel·lícules de tot tipus sobre el tercer Reich (Deutsches Drittes Reich) i se’n continuaràn fent. Sovint les històries ronden al voltant dels supervivents que van estar sotmesos pels alemanys durant la tercera guerra mundial o protagonitzades pels soldats nazis o fins i tot el propi Hitler. Però què passa amb els supervivents que voluntària o involuntàriament es van trobar enmig d’una guerra sense saber com sortir-ne? Fins a quin punt són culpables tots els soldats que van estar entre les tropes nazis?

Generation WarUnsere Mütter, unsere Väter” (Les notres mares, els nostres pares - distribuida a España com a “Hijos del III Reich” i globalment a tot el món com a “Generation War”) és una miniserie alemanya de tres episodis que gira al voltant de cinc amics que viuen a Berlin i que l’any 1941 s’han de seprar per seguir cadascú un camí diferent.

Dos germans que marxen a una guerra amb uns ideals que mica en mica aniràn descobrint que no tenen gaire a veure amb el que tenien pensat. Un jueu que davant les creixents represions intenta convèncer als seus pares perquè abandonin el país però que finalment el seu destí serà un altre completament diferent. Una infermera voluntària que seguirà de molt aprop les tropes alemanyes i que s’haurà d’enfrontar als seus ideals des de la primera línea de foc i una cantant que farà tots els posibles per triunfar en un temps amb poques oportunitats.

 

Les històries dels cinc protagonistes es van encreuant en una serie que reflecteix la guerra des del punt de vista d’uns personatges que no sempre poden prendre les decisions que voldrien o que creuen que són les correctes. Abans de marxar a la guerra que tots pensaven que duraria pocs mesos es prometen veure’s a Berlín per nadal. Podran complir aquesta promesa?

Durant l’any que acabem de deixar enrera, 2013, una banda de pop de Logroño que porta per nom Pan Total va publicar el seu primer treball Románticos no. La veritat és que no coneixía el grup, però a través de Paco Ruiz i un nou projecte per a un videoclip he acabat descobrint el seu treball.

Durant els últims dos mesos hem estat treballant en un videoclip per al tema Zombies Rápidos produit per Doch! KollektivLa Parure i dirigit per Paco Ruiz. La veritat és que en principi jo estava més que res de suport lumínic (suport més que res perquè jo era qui aguantava el focus per il·luminar les escenes) però al final el videoclip començava amb un fragment previ al tema i algú hi havia de posar el so. És per això que en aquest projecte aparèixo com a “Diseny de so” i, tot i que a la universitat ja havia fet algun projecte acadèmic, aquest és el primer vídeo oficial en què el so és cosa meva.

Espero que us agradi!

 

Fitxa tècnica:

Actors: Tashina Mende i Francesco Vellei.
Direcció i guió: Paco Ruiz
Fotografia: Óscar Bärbosa
Diseny de so: Arnau Sala Soler
Auxiliar de producció: Silvia Santos
Edició: Paco Ruiz
Color: Chiara Mente

Aquesta setmana ha començat la segona edició del Spanisches Filmfest Berlin (Festival de Cinema Espanyol de Berlín) i que dura fins el proper 24 de novembre.

En la seva segona edició, l’Spanisches Filmfest Berlin té bona pinta amb un cartell amb pel·lícules com Blancanieves de Pablo Berger, Carmina o revienta de Paco León, Animals de Marçal Forés o Las aventuras de Tadeo Jones d’Enrique Gato. A part de llargmatratges també compte amb secció de documentals (Món petit de Marcel BarrenaMapa de León Siminiani, Born naked de Andrea Esteban…) i de curtmetratges. Enguany a més a més s’incorpora la secció “Con otros acentos” amb Colombia com a país convidat.

El tret de sortida del festival va ser el passat dilluns 18 de novembre amb una actuació de flamenc en directe a càrrec del grup Band Konjaleo que va servir per amenitzar l’entrada del públic a la sala abans que comencés el que semblava voler ser una “gala” d’obertura. Una espècie de photo call unia l’entrada a la sala amb el vestíbul del cinema, però la gran afluència a l’estrena va fer que en poca estona s’aglutinés una gran massa de persones esperant per entrar a sala.

Un cop érem tots a dins i després de l’actuació de Band Konjaleo, va començar a sonar el tango Volver de Carlos Gardel en versió a capella cantada per la que seria la presentadora de l’esdeveniment. La gala dels horrors tot just estava començant.

Durant aquesta interpretació va ser quan la majoria d’assistents no podíem creure el que estàvem sentint. La baixa qualitat de la cantant, que destrossava el tema de dalt a baix, ens va fer sentir la vergonya aliena que molts cops sentim els que vivim fora d’Espanya quan assistim en certs esdeveniments de cultura espanyola. Potser perquè ens fa vergonya que el que es presenta en certs llocs com a typical spanish manca de qualitat o a vegades ni tan sols és representatiu del terrirori espanyol. També pensàvem que aquest cop tot podría quedar en una anècdota o una mala elecció d’artista, però la mala sincronia i poca prepració a l’hora de presentar les pel·lícules que es projecten durant el festival juntament amb la projecció de l’anunci de la festa de clausura del festival amb el títol “Party o ke ase” no va millorar el caràcter que es desprenia de la gala teòricament enfocada a la cultura cinematogràfica espanyola.

Blancanieves de Pablo Berger

Poster BlancanievesUn cop pasada la gala dels horrors vam poder gaudir de la projecció de la pel·lícula Blancanieves de Pablo Berger. Sense cap mena de dubte una gran pel·lícula que queda molt lluny del ja famós anunci de loteria de nadal dirigit pel mateix director no fa gaires setmanes.

Revisió del clàssic conte dels germans Grimm ambientada al sud d’Espanya dels anys 20 amb l’estelar Maribel Verdú com a Encarna (la madrastra malvada de Carmen (Macarena García)). El repartiment es completa amb Ángela Molina, Daniel Giménez, Josep Maria Pou…

El film té moments molt fantàstics, tocs d’humor i sobretot molt dramatisme. Dramatisme i tensió que a vegades perdien el seu encant per les rialles de molts dels assistens. Aquest cop però no sé si donar la culpa als alemanys i el seu estrany humor o si eren espanyols amb un sentit de l’humor una mica macabra.

Per mi la pel·lícula és totalment recomanable i la música de Alfonso de Vilallonga només aconsegueix millorar-la al costat de la gran veu de la Sílvia Pérez Cruz.