Què és la transmediale i el CTM.13?

transmediale 2013

La transmediale 2013 comença oficialment el 29 de gener i pretén ser un espai de comunicació entre art, cultura i tecnologia. És un festival fresc tot i els 25 anys que porta al darrera i és sense dubte un punt de referència i cita obligada per molts professionals del món de l’art media i estudiants d’arreu del planeta.

La idea és que any rere any s’escull un tema que servirà per tots els professionals participants en el festival per preparar les seves conferències, obres, performance, etc. Enguany el tema escollit és BWPWAP (Back When Pluto Was A Planet) jugant amb l’expresió que s’utilitza en alguns camps per designar una cosa que en un passat bastant recent ha estat considerat d’una altra forma. L’evolució de noves tecnologies provoca que la concepció i classificació sobre algunes coses es vegi variat completament com va passar amb el ja planeta nan Plutó quan va deixar de ser oficialment un planeta.

CTM.13

El festival CTM.13 va començar l’any 1999 com a “festival off” del cartell oficial de la Transmediale. Fent servir el nom de Club Transmediale tenia com a seu el famós edifici de Maria am Ostbahnhof i va aparèixer com a resposta del sorgiment de projectes artistics procedents de l’emergència de la cultura Techno de la ciutat.

Convertit finalment com a CTM és el festival partner de la transmediale servint com a punt focalitzat en la música electrònica contemporània, la música digital i experimental del moment. És així la cara més fresca i directa del moviment actual de carrer fent partíceps estudiants i altres artistes de no tant de renom.

Aquest cap de setmana passat va tenir lloc el reSource 003 que és un pre-festival sorgit de la transmediale i el CTM per escalfar motors abans de la setmana frenètica que ens espera. Així doncs avui comença el meu objectiu d’intentar veure varies activitats cada dia i fer-ne algun petit comentari i compartir tot allò que em sembli interessant.

Des de Berlín, passant per Madrid, us porto el grup de música espíritusanto qui han presentat durant les últimes setmanes tres videos produits per Doch! Kollektiv dirigits i enregistrats per Paco Ruiz .

espíritusanto

Ells són Juan Rey (guitarres), Reyes García (veu i teclats), Pablo Hernández (guitarres i programacions), Jorge López (baix) i Andrés Federico (veu i teclats). La web de “el enano rabioso” defineix els eu estil com a “pop banyat en noise i shoegaze amb cert aire somiador”. En les últimes setmanes, Paco Ruiz ha ilustrat els tres temes que formen part del EP “no volvamos aquí nunca, no será tan divertido” en una trilogia de vídeos enregistrats a la ciutat de Berlín.

 Andrés llega tarde

Yo sí que la tengo

Estados fallidos

Barcelona Laptop Orchestra

Josep M. Comajuncosas és el coordinador de la Barcelona Laptop Orchestra (BLO) sorgida en el marc de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMuC). Els seus components són professors i alumnes de l’ESMuC, investigadors del Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i també altres participants externs a aquests dos centres. Presentada en públic l’any 2008, aquesta formació s’ha donat a conèixer a països com Italia, Anglaterra, França i Alemanya.

Què és per vosaltres una orquestra de portàtils?

Nosaltres sovint diem que més aviat som una “Networked Orchestra”, és a dir, un ensemble on experimentem amb formes de fer música en grup amb les noves tecnologies, aprofitant les possibilitats de les xarxes (locals, en el nostre cas) per interrelacionar-nos. No ens limitem a ordinadors portàtils, també emprem dispositius mòbils i altres aparells. És més una nova manera de fer música en grup, amb tecnologia, que no pas el fet de “tocar” amb certs aparells.

D’on va sortir la idea d’organitzar una orquestra de portàtils i quins són els vostres principals objectius com a grup?

Ho vam estar parlant un temps al departament de Sonologia, el Perfecto Herrera va animar-nos a tirar-ho endavant just en el moment que van aparèixer les primeres orquestres de portàtils “massives” a Princeton o Stanford.

Una orquestra de portàtils es fonamenta sovint en la música electrònica o electroacústica, però en els vostres concerts heu realitzat algun cop elements mecànics controlats per ordinador. Per altra banda també heu realitzat un concert amb la Jove Orquestra de Figueres. Així doncs, podríem dir que la BLO passa per buscar un camí que defuig de la música electrònica pura a favor del mestissatge i l’exploració d’altres camps?

La veritat que un dels punts forts de les orquestres de portàtils és la possibilitat d’interpretar en viu i en directe un repertori que sovint es confeccionava a l’estudi i es presentava en forma d’actuacions purament acusmàtiques, però aquesta és només una de les possibles vies a explorar. Jo diria que a través d’aquesta experimentació en àmbits i amb recursos tan variats d’alguna manera estem cercant la nostra identitat com a ensemble. Segurament per la joventut, manca de repertori, de tradició i d’identitats instrumentals, una orquestra de portàtils és una agrupació del tot oberta i no ens estem pas d’aprofitar qualsevol oportunitat per descobrir noves possibilitats i nous camps.

També és evident que el factor visual té una certa importància quan realitzeu els vostres projectes. És doncs una orquestra de portàtils que no es basa simplement en la música, creieu que aquest fet pot marcar la diferència amb altres orquestra de portàtils?

Un dels problemes ben coneguts de la interpretació amb ordinadors és la dificultat que el públic, però també els intèrprets, sigui conscient de què està fent cada intèrpret en cada moment, per la manca d’un component gestual prou evident i fàcilment associable a l’execució instrumental. Per nosaltres el component visual és una eina per ajudar a fer més intel·ligible les nostres accions en primer lloc, i de forma secundària podríem considerar-ne aproximacions més, diguem-ne, sinestèssiques. Però sobretot tendim a usar les visuals com a feedback afegit per entendre millor el procés interpretatiu, o bé entenent que allò que es veu i allò que sona és indestriable (en el cas d’un mateix procés subjacent al so i a les imatges).

A l’hora de triar repertori teniu una tendència a la reinterpretació d’obres de compositors de renom però, per altra banda, també a la improvisació. Heu estat treballant activament amb algun compositor, intern a la formació o extern, per desenvolupar nou repertori específic a la vostra formació?

Precisament enguany tenim un projecte finançat pel Goethe Institute a través del qual hem convidat el compositor alemany Orm Finnendahl perquè ens faci una obra a mida. També vam tenir un parell d’obres comissionades pel SMC de fa un parell d’anys, a Barcelona. Tan debò més estudiants de composició de l’Esmuc, per exemple i sense anar més lluny, se’ns animin a conèixer el que fem i les possibilitats de la nostra formació i ens proposin nou repertori.

Formada en el marc de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMuC) amb un peu al Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), podem parlar d’una orquestra purament acadèmica emmarcada principalment dins l’àmbit educatiu?

No, en absolut. De fet un bon nombre dels membres actuals de l’Orquestra no estan directament vinculats a aquestes institucions. L’Esmuc aporta l’espai i la proximitat a músics i compositors, des de la Pompeu se’ns està ajudant força en la difusió i ens obre la possibilitat d’estar en contacte amb enginyers i investigadors. Però sovint ens ve gent “externa” amb inquietuds i perfils del tot necessaris per nosaltres. Tothom està convidat a participar-hi!

Precisament, una de les cultures que actualment més presència té a la ciutat després de la cultura alemanya és la comunitat turca que suposa aproximadament el 8.5% de la població de la ciutat. Aquesta immigració procedeix dels anys 60 quan una Alemanya de post-guerra convidava a altres països d’Europa a que aportessin la seva mà d’obra, entre aquests Espanya, Itàlia o Turquia. Alguns anys després d’ésser ‘convidats a treballar’, molts immigrants espanyols i italians van retornar al seu país, però en el cas del turcs molts van optar per quedar-se al país germànic i arrelar-se de forma més permanent.

És normal doncs que en una situació com aquesta es creïn diferents fenòmens culturals rics per la seva amalgama. En aquest cas vull parlar de tres tipus de música turca amb una base sòlida a Alemanya.

Tarkan, el Princep del Pop turc

Precisament és a Alemanya on l’any 1969 va néixer el cantant de pop turc Tarkan. Nascut a Alzey (oest d’Alemanya) va viure la seva infància fins que als 13 anys el seu pare va decidir moure tota la família cap a Rüzgarlı Köy (Turquia). En els seus inicis a Turquia se l’escoltava amb cert escepticisme i fins i tot una mica de rebuig degut a la incorporació d’una sonoritat més occidental dins el que era la música popular. És potser per aquest motiu que Tarkan enseguida va tenir gran èxit a altres països com sobretot Alemanya tot i que ja no hi visqués. A finals dels anys 90′ es va començar a notar una acceptació creixent cap a la música que arribava a Turquia des de l’oest i és per això que aviat Tarkan es va fer un lloc a les llistes del seu país. Un dels temes més coneguts mundialment és Şımarık que per molts és conegut també per Kiss Kiss.

Islamic Force, hip-hop en turc

A finals dels anys ’80 i principis dels ’90 va aparèixer un nou estil de música en turc que fins llavors ningú havia fet de forma oficial: el hip-hop en turc. El grup que va començar a fer-ho es diuen Islamic Force i originalment els components tenien varies procedències culturals (Turquia, Espanya, Albania, Alemanya) però de seguida van començar a focalitzar-se en incorporar elements de la música tradicional turca amb les bases de ritmes més hip-hoperes del moment. Sorgit a Berlín mateix podeu sentir el tema Para del seu CD Mesaj CD publicat l’any 1997.

Defne Şahin

Viu entre Berlín i Istanbul però ha passat per molts països del món i això es nota en la seva música. Va descobrir la seva passió pel jazz quan era cantant de la Big Band del seu institut als Estats Units i ha estudiat a la Universität der Kunste Berlín i a l’Escola Superior de Música de Catalunya. La seva música es caracteritza per la multiculturalitat que de ben segur quedarà ben plasmada en el projecte que està preparant actualment: berlinİStanbul (projecte que l’artista defineix com un pont entre les seves dues ciutats: Berlín i Istanbul).

”Lights on”, cançó oficial

La primera novetat que es pot trobar enguany al festival és la presentació de la cançó oficial que porta per títol “Lights on” interpretada pel berlinès-tunisià Ayman al més pur estil que jo definiria com a “Pop alemany”.

Nit de portes obertes

La nit del dia 13 d’octubre (entre les 19h i les 24h) tots aquells qui ho desitgin tindran la possibilitat de visitar alguns edificis que normalment estan tancats al públic com per exemple els estudis de televisió de la ARD, una visita guiada per la catedral (Berliner Dom – Preu: 3€) o fins i tot el Humboldt Carré on es podrà veure una interessant instal·lació lumínica mentre es pren una copa de cava.

Com a curiositats, durant la nit de portes obertes, es podran realitzar altres activitats com una classe de dansa Zumba plena de llums de colors als gimnasos de Holmes Places o una “discoteca silenciosa” davant de la catedral on es proporcionaran auriculars Wifi per poder ballar on un vulgui durant les dues hores que durarà la sessió.

Concert benèfic de la World Doctors Orchestra

Una aposta ben interessant és el concert benèfic que ofereixen la World Doctors Orchestra per recaptar diners per projectes d’ajuda mèdica. Prop de 100 metges d’arreu del món deixen la seva bata mèdica per tocar els seus instruments per tocar junts en diferents concerts, i al mateix temps, intercanviar opinions sobre aquells projectes mèdics que els semblen interessants. Havent fet concerts per tot el món, tornen aquest octubre a Berlín (ciutat del propi director de l’orquestra) per oferir els concerts benèfics del Festival of Lights.

Al concert interpretaran l’obertura de l’Elisir d’amore de Gaetano Donizetti, el Concert per a Clarinet en La Major KV 622 de Wolfgang Amadeus Mozart i la Simfonia Nº 7 en Mi Major d’Anton Bruckner. Es poden trobar entrades des de 26€ fins a 56€ i es poden sentir el diumenge 14 d’octubre al Philharmonic Hall Berlin.

Festival “Jazz in den Ministergärten”

Dins del marc del Festival of Lights de Berlin, el divendres 19 d’octubre es celebra, a partir de les 19h, el festival Jazz in den Ministergärten amb un preu de 20€. El cartell està format per grups de Jazz com els “Nothing Toulouse”, “Jazz at Heart”, Vladyslav Sendecki” i “The Jazzhamsters”.

Actualment construeixen pianos a Astoria (nova ubicació de l’antiga seu de Manhattan), Londres i Hamburg fent servir en totes les fàbriques les mateixes tècniques bàsiques que es feien servir des del desenvolupament dels primers pianos Steinway. Per altra banda, Steinway posseeix dues altres marques per a uns mercats amb menys pressupost com són Boston (gama mitjana) i Essex (gama baixa per a principiants, construïts a Àsia amb materials de baix cost).

La construcció dels pianos Steinway té una durada de prop més d’un any (si no comptem els dos anys que la fusta necessita per assecar-se de forma natural) i gran part del procés és de forma manual. A continuació podeu veure un petit vídeo oficial de Steinway on ensenyen com es construeix un piano de cua a la seva fàbrica. La narració és a càrrec de John Steinway.

El text ens descriu com la verge Maria està davant de la creu on Jesucrist ha estat crucificat demanant clemència i poder apaivagar una mica el dolor que està patint el seu fill fins que mor. Pergolesi va ser un compositor molt important en el naixement de la opera buffa i fins i tot va crear molta polèmica a París durant l’estrena de La serva padron (intermezzo de la seva òpera Il prigioner superbo) que desencadenaria en la famosa guerre des Bouffons.

Una obra impressionant que no és d’estranyar que hagi destacat i s’hagi fet tant popular al llarg dels anys.

Andrea Motis

L’Andrea és una cantant i instrumentista de jazz (trompetista i saxofonista) nascuda l’any 1995 a Barcelona i formada inicialment a l’Escola Municipal de Música de Música de Sant Andreu. Va començar amb la trompeta, poc després amb el saxòfon, però va ser finalment l’any 2010 quan, gràcies a Joan Chamorro (director de la Sant Andreu Jazz Band on també toca Motis) va treure el seu primer disc “Joan Chamorro presenta Andrea Motis” com a cantant.

És doncs sense dubte un gran descobriment d’una noia que actualment compta amb només 17 anys i ja se li veu una carrera ben llarga dins el mon del jazz.

Joan Chamorro

Joan Chamorro va començar amb el saxòfon estudiant la carrera de saxòfon al Conservatori de Barcelona i al mateix temps fent el títol de Grau Superior al Taller de Músics de Barcelona. Amb més de 20 anys d’experiència, aquest saxofonista ha tocat per tot el món amb grups com els Manhattan Transfer o compartint escenari amb grans figures mundials: Stevie Wonder, Tete Montoliu, Bebo Valdés… La llista de col·laboracions arriba a ser realment molt llarga: Big Band de Bellaterra, Big Band Jazz Terrassa, Big Bang de John Dubuclet, Eladio Reinón-Tete Montoliu o l’Orquestra del Teatre Lliure entre d’altres. Tot i així és l’any 2006 que decideix crear un combo de banda de jazz a l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu amb els seus alumnes. Precisament d’aquí és d’on aparèix la Sant Andreu Jazz Band d’on acabaria sortint Andrea Motis.

L’idea principal de l’obra és la concepció de la música partint de l’espai determinat que ocupa una formació gran com un ensemble de dotze saxòfons i la reproducció, en la música, de la idea de creació desenvolupada en l’Action paiting. En aquesta obra he utilitzat una varietat tècnica entre les quals s’hi troben el serialisme o l’espectralisme.

Action painting

Autors com Jackson Pollock, Franz Kline, Yves Klein, Willem de Koonig, etc. van aconseguir trobar un nou sistema de concebre les seves obres d’art. Partint des de l’expressionisme abstracte i sota la gran influència d’altres corrents artístiques com Fluxus, l’art conceptual, les instal·lacions artístiques i el Land Art, van desenvolupar una nova manera de crear art. L’acció creadora es focalitza en primer terme i deixa en segon terme el resultat final. La realització de les obres pictòriques es converteix en una perfomance.

Jackson Pollock
Creador i desenvolupador de la tècnica anomenada dripping, va transformar l’acció de pintar en una performance interior on el més important és l’acció de pintar i crear i no el resultat final. En l’obra trasllado la idea del dripping mitjançant els slaps als saxòfons i els fils de pintura vessada que porten d’una gota a una altra. Cada gota que cau ho fa en forma d’slap i d’aquest impacte en ressona el seu espectre.

Tal com passa en les pintures de Pollock, la constant addició de material va conformant cada cop una tela més plena de capes que es sobreposen. A l’obra els slaps es van convertint progressivament en sons que es mantenen en la temporalitat mentre nous impulsos els cobreixen.

Franz Kline
Amic de Jackson Pollock i Willem de Koonig, és un altre dels pintors abstractes, però aquest amb un estil més senzill partint de traços grans en blanc i negre. Comparats amb la cal·ligrafia japonesa però inspirats en ponts, túnels, estructures arquitectòniques, etc. mantenen una espontaneïtat molt fresca.

Mitjançant petits clusters com a fines línies que es van movent en forma de glissando, van creixent línies fins a tenir una massa sonora que cobreix tota la tela. Línies que pugen, que baixen, que s’entrellacen i s’uneixen.

Yves Klein
Membre del Nouveau réalisme, Klein és un important artista de Performance art i conegut sobretot pels seus treballs monocromes que acabarien centrant-se sobretot en el color blau patentat per ell mateix com a International Klein Blue. És conegut també per la utilització de models femenines nues que omplia de pintura perquè marquessin la tela amb el seu propi cos mentre un grup instrumental interpreta música i un públic observa.

A l’obra es mostra una textura creada a partir de l’espectre superposat de dues notes que va variant constantment entre ells. Els dos espectres mantenen una igualtat d’importància però constantment es va anant de la sonoritat d’un a la de l’altre fins finalment quedar barrejats en l’espectre de la nota intermèdia entre les dues anteriors.

Estructuració

Aktion es divideix en quatre parts dintre de l’estructura global

Blank
Jackson Pollock
Franz Kline
Yves Klein

Partint de l’action painting, l’obra està estructurada partint de la idea d’un hipotètic pintor que es mou i actua davant d’una tela blanca en la que, partint del no res, acaba impregnant de so passant pel dripping de Jackson Pollock, les línies negres sobre blanc de Franz Kline, fins arribar al blau elèctric de Yves Klein.

Blank
El material bàsic d’aquesta primera part és el soroll blanc reproduït mitjançant l’ús d’aire i un petit fil sonor gairebé imperceptible. Una massa d’aire que es mou suaument d’una banda a una altra de l’escenari mostrant la idea del so que es transporta d’un lloc a l’altre. Un titubeig com el gest del pintor que es mou al voltant d’una tela blanca esperant per actuar.

Organitzat en quartes i quintes a partir de do1 creant una sonoritat oberta.

Com a bloc fluid, apareix l’aire en un grup de tres saxòfons i es va movent en l’espai passant per tots els instrumentistes, a més o menys velocitat, simulant el moviment d’un hipotètic pintor al voltant d’una gran tela estesa al terra. Guanyant intensitat i velocitat en l’espai, l’aire ens condueix directament a la primera pinzellada d’aquests hipotètic pintor.

Jackson Pollock
L’element principal d’aquesta part és l’slap com a tècnica en els saxòfons. Simulant les gotes que cauen en la pintura, cada slap condueix a la progressiva densitat de la pintura. Cada gota conté el seu espectre harmònic més o menys ampli segons la intensitat i s’organitza globalment a partir d’una serie de dotze notes cromàtiques ordenades de forma que es creïn pseudoclusters de dues notes.

Aquesta sèrie estructura la forma interna d’aquesta part introduint mica en mica la idea de la següent part basada en petits grups de clusters que es mouen constantment.

Franz Kline
A partir de la superposició dels espectres de Sol#1 i La1 que apareixeran completament a l’última part, i la disposició horitzontal d’aquests, es conforma el material harmònic d’aquesta part. Tres grups de notes conformades com a cluster estès horitzontalment que simulen el traç gruixut de cada pinzellada a l’estil Franz Kline.

Cada cluster apareix en un grup diferent de saxòfons i es presenta amb violència i sense vibració marcant sempre una direcció mitjançant el moviment per glissando. Diferents pinzellades gruixudes van apareixent a diferents seccions de l’ensemble pujant i baixant, creuant-se i finalment sumant-se en una hipotètica tela que mica en mica va quedant més plena fins arribar a una textura confosa que ens introdueix l’última part.

Yves Klein
L’element més important d’aquesta part és la textura vibrant i constantment fluctuant entre els espectres de Sol#1 i La1. Partint d’una concepció subjectiva en quant al color de les notes de l’escala cromàtica, considero Sol#1 com a blau clar i La1 com a blau fosc i el punt intermedi entre ambdues notes com a International Klein Blue.

D’aquesta manera constantment es sobreposen els espectres de Sol# i La en una balança que fluctua d’un espectre a l’altre fins a esdevenir l’espectre intermedi. Aquesta balança és una lluita constant entre els dos colors dins d’una textura intensa, vibrant, a una dinàmica de fins l’aparició del Internation Klein Blue on s’arriba a un repòs que ens porta a la desaparició progressiva de l’espectre fins arribar al silenci.

És per aquest motiu que he començat a realitzar una sèrie de miniatures electroacústiques basades en diferents temes i utilitzant exclusivament sons extrets de la pàgina web Freesound.org.

Bathroom miniature

Basada en sons que una persona pot realitzar en un lavabo. Des de l’acció de rentar-se les dents fins a afaitar-se amb una màquina elèctrica. Una cortina de dutxa, aigua rajant per l’aixeta, gotes distorsionades, una ampolla de sabó que s’ha acabat…

En definitiva, una exploració en la composició de peces curtes gairebé de caràcter descriptiu a l’estil hörspiel (joc per l’orella).

Aquesta obra utilitza sons de: bathroom sounds de samplecat
Aquests sons estan sota una llicència  CC0 1.0 Universal (CC0 1.0) Public Domain Dedication.