Des de Berlín, passant per Madrid, us porto el grup de música espíritusanto qui han presentat durant les últimes setmanes tres videos produits per Doch! Kollektiv dirigits i enregistrats per Paco Ruiz .
espíritusanto
Ells són Juan Rey (guitarres), Reyes García (veu i teclats), Pablo Hernández (guitarres i programacions), Jorge López (baix) i Andrés Federico (veu i teclats). La web de “el enano rabioso” defineix els eu estil com a “pop banyat en noise i shoegaze amb cert aire somiador”. En les últimes setmanes, Paco Ruiz ha ilustrat els tres temes que formen part del EP “no volvamos aquí nunca, no será tan divertido” en una trilogia de vídeos enregistrats a la ciutat de Berlín.
Formacions clàssiques com el quartet de corda, el quintet de metall, l’orquestra de corda o l’orquestra simfònica, la cobla d’11, cobla de tres quartants, big band, ensembles de música contemporània, etc. són conegudes per una gran majoria, però una de les formacions que més sorprèn a qui les descobreix per primer cop, és l’orquestra de portàtils. És per aquest motiu que m’he posat en contacte amb la Barcelona Laptop Orchestra perquè siguin ells qui responguin la primera pregunta: “Què és una orquestra de portàtils?”
Barcelona Laptop Orchestra
Josep M. Comajuncosas és el coordinador de la Barcelona Laptop Orchestra (BLO) sorgida en el marc de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMuC). Els seus components són professors i alumnes de l’ESMuC, investigadors del Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i també altres participants externs a aquests dos centres. Presentada en públic l’any 2008, aquesta formació s’ha donat a conèixer a països com Italia, Anglaterra, França i Alemanya.
Què és per vosaltres una orquestra de portàtils?
Nosaltres sovint diem que més aviat som una “Networked Orchestra”, és a dir, un ensemble on experimentem amb formes de fer música en grup amb les noves tecnologies, aprofitant les possibilitats de les xarxes (locals, en el nostre cas) per interrelacionar-nos. No ens limitem a ordinadors portàtils, també emprem dispositius mòbils i altres aparells. És més una nova manera de fer música en grup, amb tecnologia, que no pas el fet de “tocar” amb certs aparells.
D’on va sortir la idea d’organitzar una orquestra de portàtils i quins són els vostres principals objectius com a grup?
Ho vam estar parlant un temps al departament de Sonologia, el Perfecto Herrera va animar-nos a tirar-ho endavant just en el moment que van aparèixer les primeres orquestres de portàtils “massives” a Princeton o Stanford.
Una orquestra de portàtils es fonamenta sovint en la música electrònica o electroacústica, però en els vostres concerts heu realitzat algun cop elements mecànics controlats per ordinador. Per altra banda també heu realitzat un concert amb la Jove Orquestra de Figueres. Així doncs, podríem dir que la BLO passa per buscar un camí que defuig de la música electrònica pura a favor del mestissatge i l’exploració d’altres camps?
La veritat que un dels punts forts de les orquestres de portàtils és la possibilitat d’interpretar en viu i en directe un repertori que sovint es confeccionava a l’estudi i es presentava en forma d’actuacions purament acusmàtiques, però aquesta és només una de les possibles vies a explorar. Jo diria que a través d’aquesta experimentació en àmbits i amb recursos tan variats d’alguna manera estem cercant la nostra identitat com a ensemble. Segurament per la joventut, manca de repertori, de tradició i d’identitats instrumentals, una orquestra de portàtils és una agrupació del tot oberta i no ens estem pas d’aprofitar qualsevol oportunitat per descobrir noves possibilitats i nous camps.
També és evident que el factor visual té una certa importància quan realitzeu els vostres projectes. És doncs una orquestra de portàtils que no es basa simplement en la música, creieu que aquest fet pot marcar la diferència amb altres orquestra de portàtils?
Un dels problemes ben coneguts de la interpretació amb ordinadors és la dificultat que el públic, però també els intèrprets, sigui conscient de què està fent cada intèrpret en cada moment, per la manca d’un component gestual prou evident i fàcilment associable a l’execució instrumental. Per nosaltres el component visual és una eina per ajudar a fer més intel·ligible les nostres accions en primer lloc, i de forma secundària podríem considerar-ne aproximacions més, diguem-ne, sinestèssiques. Però sobretot tendim a usar les visuals com a feedback afegit per entendre millor el procés interpretatiu, o bé entenent que allò que es veu i allò que sona és indestriable (en el cas d’un mateix procés subjacent al so i a les imatges).
A l’hora de triar repertori teniu una tendència a la reinterpretació d’obres de compositors de renom però, per altra banda, també a la improvisació. Heu estat treballant activament amb algun compositor, intern a la formació o extern, per desenvolupar nou repertori específic a la vostra formació?
Precisament enguany tenim un projecte finançat pel Goethe Institute a través del qual hem convidat el compositor alemany Orm Finnendahl perquè ens faci una obra a mida. També vam tenir un parell d’obres comissionades pel SMC de fa un parell d’anys, a Barcelona. Tan debò més estudiants de composició de l’Esmuc, per exemple i sense anar més lluny, se’ns animin a conèixer el que fem i les possibilitats de la nostra formació i ens proposin nou repertori.
Formada en el marc de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMuC) amb un peu al Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), podem parlar d’una orquestra purament acadèmica emmarcada principalment dins l’àmbit educatiu?
No, en absolut. De fet un bon nombre dels membres actuals de l’Orquestra no estan directament vinculats a aquestes institucions. L’Esmuc aporta l’espai i la proximitat a músics i compositors, des de la Pompeu se’ns està ajudant força en la difusió i ens obre la possibilitat d’estar en contacte amb enginyers i investigadors. Però sovint ens ve gent “externa” amb inquietuds i perfils del tot necessaris per nosaltres. Tothom està convidat a participar-hi!
Només faltaven dos mesos per a la seva mort als 26 anys, per culpa de la tuberculosis, quan el compositor Giovanni Battista Pergolesi va acabar la seva obra Stabat Mater. Escrita per a dues veus (alt i soprano) i conjunt instrumental (violins I i II, violes, violoncels i baix continu) ha estat font d’inspiracions de grans compositors com per exemple Johan Sebastian Bach que va utilitzar el tema per al seu Salm Tilge, Höchsterm meine Süden, BWV 1083.
El text ens descriu com la verge Maria està davant de la creu on Jesucrist ha estat crucificat demanant clemència i poder apaivagar una mica el dolor que està patint el seu fill fins que mor. Pergolesi va ser un compositor molt important en el naixement de la opera buffa i fins i tot va crear molta polèmica a París durant l’estrena de La serva padron (intermezzo de la seva òpera Il prigioner superbo) que desencadenaria en la famosa guerre des Bouffons.
Una obra impressionant que no és d’estranyar que hagi destacat i s’hagi fet tant popular al llarg dels anys.
Fa uns mesos em va arribar (segurament via Facebook) un vídeo d’un petit grup de jazz català que donava la casualitat estava format per gent molt jove. Al capdavant hi havia una noia de 14 anys que cantava amb un anglès perfecte i a més a més s’atrevia a tocar el saxòfon i la trompeta. Aquesta noia era l’Andrea Motis i estava acompanyada pel Joan Chamorro Group.
Andrea Motis
L’Andrea és una cantant i instrumentista de jazz (trompetista i saxofonista) nascuda l’any 1995 a Barcelona i formada inicialment a l’Escola Municipal de Música de Música de Sant Andreu. Va començar amb la trompeta, poc després amb el saxòfon, però va ser finalment l’any 2010 quan, gràcies a Joan Chamorro (director de la Sant Andreu Jazz Band on també toca Motis) va treure el seu primer disc “Joan Chamorro presenta Andrea Motis” com a cantant.
És doncs sense dubte un gran descobriment d’una noia que actualment compta amb només 17 anys i ja se li veu una carrera ben llarga dins el mon del jazz.
Joan Chamorro
Joan Chamorro va començar amb el saxòfon estudiant la carrera de saxòfon al Conservatori de Barcelona i al mateix temps fent el títol de Grau Superior al Taller de Músics de Barcelona. Amb més de 20 anys d’experiència, aquest saxofonista ha tocat per tot el món amb grups com els Manhattan Transfer o compartint escenari amb grans figures mundials: Stevie Wonder, Tete Montoliu, Bebo Valdés… La llista de col·laboracions arriba a ser realment molt llarga: Big Band de Bellaterra, Big Band Jazz Terrassa, Big Bang de John Dubuclet, Eladio Reinón-Tete Montoliu o l’Orquestra del Teatre Lliure entre d’altres. Tot i així és l’any 2006 que decideix crear un combo de banda de jazz a l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu amb els seus alumnes. Precisament d’aquí és d’on aparèix la Sant Andreu Jazz Band d’on acabaria sortint Andrea Motis.
A la seva pàgina web diuen que són un duet d’art-rock electrònic, compositors de cançons pop populistes, productors de mantres romàntico-sexuals, intèrprets del gènere mítico-còmic… i la veritat és que si t’agrada la música electrònica produïda amb sintetitzadors analògics és un dels grups que has de conèixer.
Carlos Ballesteros (veu) i Genís Segarra (teclats), van crear el grup Hidrogrenesse l’any 1996 després de conèixers una nit d’estiu. Aviat llençarien els seus primers singlesAsí se Baila el Siglo XX i Eres PC / Eres Mac. En les seves cançons s’hi pot trobar humor inteligent i ironia en una barreja d’estils molt àmplia que demostra l’eclecticisme d’aquest duet. Posteriorment després d’uns anys sense publicar res, llencen el disc Animalitos (2007) i Bestiola (2008).
A continuació podeu veure un documental sobre el grup on ensenyen el seu estudi i expliquen com treballen ensenyant alguns exemples.
Un dígito binario dudoso
Alan Turing (1912-1954) és el tema principal del nou disc d’Hidrogenesse que va sortir a la venta el passat mes de maig. El disc està format per vuit cançons basades en diferents elements de la vida de l’informàtic britànic que es va suïcidar als 42 anys d’edat.
Tot comença amb un petó a “El beso” per despertar al príncep Turing de la seva mort provocada per una poma emmetzinada amb cianur. Un cop despert ens recorden a “Christopher” (Moscom), l’amic íntim de joventut que va tenir una mort prematura i que va inspirar Turing amb la idea de poder crear intel·ligència artificial a partir de les matemàtiques i mantenir la memòria del seu company.
Un dels seus experiments més curiosos són les “Lover letters” que va crear Turing juntament al seu company de facultat Christopher Strachey gràcies a l’automatització de diferent frases romàntiques de forma aleatòria amb ordinador. Amb aquest programa ens acostem a la idea d’una intel·ligència artificial imitativa. És per aquest motiu que Turing decideix fer un experiment per descobrir si es pot distingir entre un ordinador i un usuari normal a partir de les respostes automàtiques. Per això, anys més tard, tots ens hem acostumat als famosos CAPTCHA (Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart) i Hidrogenesse en fa una cançó inspirada en les relacions interpersonals i les primeres cites, sobretot via Internet, amb el cha-cha-cha “Captcha cha-cha”.
Tot això porta el nom de “Un digito binario dudoso” inspirat en els petits errors que poden aparèixer a l’hora de gravar cds… quan per art de màgia (o per aquests dígits binaris dubtosos) apareixen coses que no hi haurien de ser allà on no toca. Però en definitiva els ha sortit un disc ben rodó.
Continuant amb el disc, “Enigma” s’inspira en la bipolaritat de la vida d’Alan Turing als anys 40-50 quan treballava pel govern britànic en secret desxifrant missatges dels Nazi, i al mateix temps essent mostrat públicament com un depravat sexual per no amagar la seva homosexualitat. Obligat a sotmetre’s a un tractament hormonal de castració per no anar a la presó i trobant-se amb un total descrèdit dels seus mèrits nacionals i científics per ser homosexual, Turing va començar a viatjar cap al continent i a descobrir noves experiències. Els balls per a cavallers a Dinamarca eren un de les seves activitats preferides, i fins i tot vigilades pels serveis secrets britànics.
Amb els anys, i a causa d’aquests nous tipus de màquines, la societat es va començar a fer algunes preguntes sobre els ordinadors. Turing però, rebatia les preguntes amb frases com “una màquina mai serà amable, ni bonica, ni tindrà iniciativa, ni tindrà sentit de l’humor…”. Per altra banda també afirmava que les màquines el sorprenien dia a dia ja que podien donar resultats freqüentment diferents o amb format diferent al que es suposava des d’una ment humana, mostrant una manera pròpia de resoldre problemes. Per aquest motiu, Hidrogenesse van decidir tornar a gravar el seu tema “Un mystique determinado” (del disc “Eres PC / Eres Mac” (2001)) del qual la lletra va sorgir automàticament a partir d’una traducció al Google d’una entrevista a Morrissey.
Finalment un últim tema que porta per títol “Historia del mundo contado por las computadoras” ens fa un repàs del context històric que va viure Turing i fins l’actualitat prenent el punt de vista de les màquines. Un tema molt educatiu (mirar vídeo) i que personalment és el meu preferit d’aquest cd.
Podeu escoltar aquest CD gràcies a Grooveshark al següent reproductor.
També podeu trobar molta informació amb vídeos per a cada tema on ensenyen com van gravar diferents elements a l’apartat dedicat a Turing a la seva web.
Per estar atents a les notícies del grup apunteu-vos la seva web.
Les veus blanques infantils i la veu contratenor em remeten a puresa. Potser també perquè ambdues, sobretot la contratenor, estan molt lligades a la música antiga amb un caràcter arcaic que em porta a una espècie de contemplació auditiva. És per això que endinsant-me en el que és la música antiga i les veus vaig descobrir fa un temps un gran contratenor: Philippe Jaroussky.
Alguns diuen que no és un contratenor, sinó que és un sopranista pel la sonoritat tant femenina de la seva veu i degut a la dificultat que s’ha pogut sentir en alguna ocasió a l’hora de cantar greus. Tot i així, el cantant s’autodefineix com a contratenor i ha esta aclamat per la crítica ja des del 1999 en els seus inicis.
La seva tècnica vocal li ha permès interpretar repertoris d’una dificultat elevada redescobrint multitud de peces oblidades per la majoria de cantants. Ha realitzat col·laboracions amb grups tan famosos com Les Arts florissants, L’Arpeggiata o amb els artistes René Jacobs, Fabio Biondi o Jean-Claude Malgoire. En els últims anys ha explorat repertoris més moderns i contemporanis juntament amb el pianista Jerôme Ducros.
Per internet podeu trobar multitud de vídeos on podeu veure i sentir a Jaroussky, però també us recomano que estigueu atents a la seva pàgina web per intentar veure’l almenys un cop en directe!
2013 |